Costa d’Ivori si. Catalunya no. Bulgària si. Catalunya NO. Honduras si. CATALUNYA NO. Georgia, Iran, Luxemburg, Nigèria, Sierra Leone, Namíbia, Bòsnia, Turquia… totes si. CATALUNYA , NO!. Una vegada més ens han demostrat com ens estimen. Diuen que no hi ha hagut pressions. Doncs que estudiin que fan amb el representant colombià que no només ho ha reconegut si no que ja ha rebut la notícia que quan torni al seu país haurà de "renunciar" al càrrec que ocupa. Es veu que algú l’ha sentit explicant la veritat a través de diverses emissores de ràdio catalanes i ha corregut a explicar-ho al mateix govern colombià que abans ja l’havia obligat a canviar el seu vot favorable a Catalunya. No hi ha pressions, però curiosament només dues federacions han rebut la plantufada. Una Catalunya. L’altra Gibraltar. Curiós, no? Dues de les obsessions espanyoles que ara resulta que també són obsessions dels dirigents italians, nord-americans i portuguesos de la FIRS.
I és clar que hi ha hagut pressions. I moltes. I indignes. Han fet que la mateixa comissió executiva (o comité central com en diuen ells) que va votar Si a Catalunya ara digui No. És veritat que una reunió Zapatero-Maragall hagués pogut eliminar les pressions. Però no ha pogut ser. O no han volgut?
La Federació Catalana ja ha presentat un recurs. L’apel.lació té poques possibilitats de prosperar però hem de seguir lluitant. A les 7 començarà la segona part d’aquest partit. La llàstima és que ja anem perdent, que no es segur que ens deixin sortir a la pista i , el que és pitjor, els àrbitres estan clarament comprats. S’ha d’intentar, això està clar. Només que hi hagi un país que demani que es voti la decisió d’ahir la taula presidencial, que ja no dirigirà Isidre Oliveres de la Riba, tindrà difícil per impedir-ho. Altra cosa serà que a més de deixar fer la votació, la deixin fer en secret. Si es complissin tots els requisits i si Catalunya havia mobilitzat suficients vots a favor pot ser es podria produir el miracle. Si no, s’haurà d’anar a Lausanne i confiar en la justicia internacional i en principi imparcial.
El pitjor de tot plegat és que qui ha votat contra Catalunya no ho ha fet pensant en l’hoquei. Uns ho han fet per la sacrosanta UNIDAD DE ESPAÑA (només els importa això). Uns altres per les pressions de la Moncloa als seus governs (sempre fa por un enfrontament institucional per una tonteria com aquesta deuen pensar). I finalment uns altres per eliminar un competidor per les medalles i més important, pels premis econòmics que reben les Federacions segons els títols que s’emporten. Ningú no ha pensat en l’esport. No han vist que l’hoquei s’està morint. Ho va reconèixer Oliveres de la Riba. I l’únic que el podia salvar era el Si a Catalunya. S’ha vist en aquests 8 mesos llargs. Ens han fet cas. Erem un esport normal. Amb un lloc als mitjans. El país s’havia interessat en nosaltres. Hi havia ajudes anunciades. Diners en definitiva. Tant esportivament com econòmicament era la nostra oportunitat. I també la de Tots!. Perquè qui tirarà del carro. Portugal?, que prou fa d’anar tirant com pot?. Itàlia? on els jugadors més joves tenen 40 anys?. França? que no acaba de fer-se gran. L’Argentina? gran fàbrica de jugadors però reduida a una zona del nord gran com l’Anoia si fa o no fa. Cada cap de setmana es juguen a Catalunya més de 400 partits d’hoquei. Sabeu quants n’hi ha a la resta del mon? 120. Només una Catalunya reconeguda, amb tot el que això suposa, podia salvar aquest esport. Per unes pressions polítiques miserables han preferit matar un somni i de pas preparar el funeral pel nostre esport.
I nosaltres que hem de fer mentrestant? Potser ja és hora de reaccionar, no? Ens hem de fer sentir? Avui a les 7 hi ha dues manifestacions a Barcelona on ja ressonarà l’emprenyada. I demà a les Comes hi ha partit. Igualada hauria de demostrar que segueix sent capital catalana i de l’hoquei. Demà a les Comes a dir a aquells que tant ens estimen QUE JA N’HI HA PROU!.
[@more@]
Us expresso la meva solidaritat. En el post anterior dieu que han dit dos “NO”: a Catalunya i a l’hoquei com a esport. Però, com bé expliqueu a l’inici on llisteu els països admesos, han dit un SÍ: sí a l’independentisme com a única manera de tenir sense problemes les nostres seleccions (això és el que he volgut expressar en el post del meu bloc). Endavant, que de tot se’n pot treure alguna cosa positiva.
Ara ens han dit no, però ens en sortirem, no hem de deixar que el pessimisme ens venci! Hem superat situacions molt pitjors. hem de ser forts Amunt i crits, gent d?Igualada!