Els jugadors del PROINOSA Igualada han anat aquest dilluns a cal metge. No és que tinguin cap mal (com a molt podríem dir que es manté el virus d’aquest inici de temporada: Jugar millor que els rival, però sense transformar-ho en gols). Es tracta en realitat de la revisió mèdica anual. Els jugadors han anat passant per la M.I.P. des de les 4 i fins a les 8 on els han fet controls exhaustius i anàlitiques de sang per definir el seu estat de forma. Amb motiu d’aquesta revisió aquest dilluns no hi ha hagut entrenament. Si que n’ hi haurà aquest dimarts (amb vídeo i sopar col.lectiu) dimecres i dijous.
Pocs problemes físics descobriràn els metges entre els integrants del primer equip del PROINOSA Igualada. En tot cas els únics que tenen ara mateix són matemàtics. A l’IHC no li quadren els números. Per les oportunitats creades i el joc desenvolupat els igualadins haurien de tenir com a mínim 3 punts més. Amb tot el respecte pels rivals (que són els que s’han emportat finalment aquests punts i multiplicats) i sense discutir en cap cas la realitat dels resultats de partits ja acabats, l’IHC hauria d’haver empatat, com a mínim, contra el Lloret, el Vilanova (aquí fins i tot el més just hauria estat directament la victòria) i el mateix Liceo. Dissabte a la Corunya als igualadins els va passar com en els partits anteriors, tret de l’enfrontament contra el Voltregà (moltes oportunitats-poques definicions). Ho diu tant la premsa corunyesa com la catalana: "El Igualada perdona demasiado" (Mundo Deportivo) o "Se confirmó el Liceo ante un Igualada potente, bien plantado y rival directo. Un conjunto que jugó de tú a tú al equipo verdiblanco, que sacó todas las virtudes que atesora el proyecto de José Querido y que por dos ocasiones anuló la ventaja que había logrado con los dos goles de Payero". (Hockey Galicia).
Queda clar que l’únic que necessita aquest nou PROINOSA IHC és temps. Temps per encaixar les noves peces, per equilibrar joc col.lectiu amb les ressolucions individuals multiplicades que té ara l’equip. Temps perquè el motor resultant no només funcioni correctament i en ordre sino que a més hagi augmentat i molt de cilindrada. Aconseguir això demana temps, que és el que no té l’esport actual. És cert que la lliga és llarguíssima i que els exàmens no són fins a la primavera (que és quan l’equip ha d’estar realment bé) però també ho és que hi ha un exàmen parcial (la classificació entre els 7 primers per entrar a la Copa del Rei) que arriba abans en el temps i que obligarà a buscar més rendibilitat encara que sigui en paral.lel al creixement del conjunt com a equip.
El cert és que tot i que encara queden moltes jornades pel final de la primera volta (9 i per tant 27 punts en joc) tots els equips han tret ja la calculadora per veure quines opcions tenen d’entrar a la fase final de la Copa, que aquest any es disputarà a Alcoi. No es pot discutir que l’IHC no ha tingut sort amb el calendari, que és extremadament dur i desequilibrat. Només 4 partits a casa ( Lleida, Noia, Tenerife i Mataró) i 5 a fora (Reus, Blanes, Vic, Barcelona i Massanet). A més, 4 d’aquests 5 desplaçaments són a pistes de les considerades més difícils de la competició on perfectament hi pot acabar perdent qualsevol equip de la Ok Lliga. I fins i tot la del Massanet, que no ha començat bé la competició, però que aquest cap de setmana s’ha permés el luxe de prendre-li dos punts al tot poderós FCB. D’aquí que la sensació sigui de camí costerut i que els punts que s’han escapat es començin a enyorar, amb motiu però també segurament abans d’hora. Perquè la realitat és que les xifres indiquen que no només tot està obert sino que, com diria el poeta, tot és possible. En les últimes 7 temporades no hi ha hagut cap últim equip classificat per la Copa que hi hagi entrat amb més de 25 punts. La temporada 2005-2006 l’últim classificat (7è) va ser el Tenerife amb 21 punts, la 04-05 el Vilanova, també 7è, amb 19. L’anterior (03-04) el Blanes amb 20 punts. La 2002-2003 l’últim amb passaport a la copa va ser el Reus amb 24, igual que la 2001-2002 amb dos punts menys (22). La 2000-2001 el vuité classificat va ser l’Alcobendas amb 16 punts, si bé cal destacar que ho va ser en una lliga de dos punts i que la projecció dels seus resultat a la lliga actual seria de 22. I finalment la temporada 1999-2000 l’últim classificat va ser el Voltregà amb 17 punts (que reconvertits passarien a ser precisament els 25 de màxima). El PROINOSA Igualada podria superar aquest llindar estadístic guanyant , per exemple, els partits de casa i només 1 a fora. Estem fent pura especulació perquè les temporades mai no es repeteixen i perquè les estadístiques només són orientatives. El més important, en primera instància, és entrar com sigui a la Copa del Rei sense ser tan trascendent amb quina classificació final ho aconsegueixis (cosa que si que acaba sent decisiu de cara al play-off per allò dels partits de desempat a casa, tot i que a les últimes temporades ja s’han produit sorpreses que han relativitzat això del factor pista). El mateix Igualada ha entrat a la Copa amb classificacions molt diverses que després no han tingut una equivalència matemàtica en el paper que s’ha fet després en la competició. L’any passat l’IHC va ser quart amb 28 punts i va caure a les semifinals amb el Barça. A la Copa 2005 els igualadins hi van entrar com a 5ens amb 25 punts i van caure a la primera, altre cop contra els blaugranes. A la del 2004 tercers amb 33 punts i derrotats a la final pel Liceo. A la Copa 2003, 4arts amb 27 punts i eliminats pel Barça a semifinals. Una altra final a la Copa 2002 contra el Barça, entrant-hi com a cinqués classificats amb 25 punts. A l’edició del 2001 l’equip va ser eliminat a semifinals pel Blanes que acabaria sent-ne el campió, amb l’IHC que havia quedat quart a la primera volta amb 19 punts (lliga de dos punts) i finalment la de la temporada 2000 final perduda contra el Vic, sent tercers a la lliga amb 22 punts. Vist això queden clares diverses coses: Que l’Igualada segueix arribant a finals de Copa sense guanyar-les (3 en els últims 7 anys), que s’hi ha arribat des de classificacions diferents (dos tercers llocs i un cinqué), que el Barça s’apareix com un malson de manera constant (fins a 4 enfrontaments entre els dos equips en aquests últims anys, dos a les finals) i que en aquest punt de la competició tot està obert i que està en mans dels igualadins, malgrat el calendari i la mala sort que els persegueix, de seguir sent, junt amb precisament amb el Barça, l’únic equip que ha jugat totes les fases final de la Copa. Després quedarà per davant un llarg camí fins a la fase decisiva de la lliga amb temps suficient perquè el procés natural de creació d’un bloc acabi madurant i es pugui veure el nou Igualada del somni i l’esperança que tots esperem.
[@more@]
