Molts dels que vàreu seguir el Mundial de Macauo a través d’aquesta web recordareu les cròniques que ens enviava des del continent asiàtic la nostra "corresponsal", batejada aleshores com "la de la senyera" perquè se la veia a totes les transmissions televisives sempre amb una bandera catalana. La Núria Pagés, la dona del David Càceres, va demostrar una gran capacitat narrativa explicant les sensacions que es vivien a tants quilòmetres de casa en un moment en que s’estava escrivint història amb majúscules del nostre país. Ella sempre diu que la seva vocació frustrada és escriure. I la veritat és que ens va fer disfrutar amb cadascuna de les seves cròniques. És evident que aquell cicle d’escrits havia de tenir un final. Havia de ser arran de Fresno. I, de fet, n’esperàvem un final feliç. De moment de feliç, res de res. Però és que confien que no sigui tampoc un final. Per tant aquesta última crònica de "la de la senyera" ha de ser la "penúltima". L’última està per escriure i esperem que aquesta vegada si tingui el tó d’alegria gegantina i desbordant que ens mereixem. Mentrestant, però, aquest és l’últim capítol de les Cròniques de Macau. Escriu Núria Pagés.
El món de l’hoquei és així, es juga brut.
Nosaltres som els que mai ho fem i pretenem guanyar jugant bé i prou, però no és la primera vegada que ens roben un partit…
Aquest és el punt i final a l’aventura de Macau, DE MOMENT.
No pot ser que tot el que vam viure a Macau quedi en un no res, em nego a pensar-ho.
Des del dijous 25, sembla que vivim un malson. Primer la votació del Comitè executiu i després la reunió de pandereta del divendres, dirigida per un Mussolini de butxaca (com deien al diari el 9). Fa pena veure aquestes escenes i pensar que aquests dirigents corruptes són els que estan al capdavant del nostre esport.
En Ramón Basiana deia que els nostres germans ens havien traït, germanastres diria jo, perque és evident que no portem la mateixa sang.
Avui hem estat a l’aeroport rebent l’expedició de la Federació Catalana, és ara quan hem de ser-hi tots, en els moments difícils .
A partir d’ara s’ha de jugar dur, que no vol dir brut. Nosaltres hem d’estar units i continuar lluitant, hem de mullar-nos tots plegats i esperar que poguem estar allà on ens mereixem.
Espero que ben aviat podrem tornar a explicar una aventura com la que vam viure allà, aquestes emocions ja no ens les treurà ningú. Contra el sentiment de la gent s’hi pot lluitar, però no canviar-lo !
Visca Catalunya i visca l’hoquei !!!!
Núria
[@more@]
