L'Igualada Hoquei Club torna a estar de dol amb la desaparició un dels seus jugadors històrics, Joan Riba. El que va ser defensa de l'IHC durant 15 temporades ha mort d'una embòlia als 64 anys. El seu funeral es farà aquest divendres a les 4 a la Basílica de Santa Maria.
Riba, nascut a Igualada l'1 de Gener del 1943, ha estat un jugador absolutament emblemàtic al club. Per la seva honradesa a la pista i per la seva implicació fora d'ella, un cop va penjar els patins. Joan Riba no va poder guanyar mai un títol absolut amb l'Igualada (es va quedar a un gol en aquell campionat d'Espanya de Salt del 1961) però si que disposava d'un tresor incomparable de fites històriques. Riba va ser, per exemple, l'autor del primer gol al desaparegut Velòdrom el dia de la seva inaguració, un 7 de Novembre del 1959, (en el partit preliminar de reserves IHC-FC Barcelona). També va marcar el primer gol de l'Igualada a la divisió d'honor, la temporada de la seva fundació, la 69-70 (al minut 17 de la segona part d'un IHC-Coma Cros que va acabar 2 a 0). Riba va jugar també el primer partit televisat de l'Igualada de la història (un 22 d'Octubre del 1967 contra el FC Barcelona, amb victòria culé per 4 a 2). També va formar part del primer Igualada amb sponsor a la samarreta, LEVYS (la temporada 69-70, gràcies a un acord amb Confeccions Llambés) I també va jugar el primer partit de la història contra l'equip a qui anys més tard se li va gunayar la primera Copa d'Europa, el Benfica de Lisboa (al Torneig Internacional de la Corunya un 17 d'Agost del 1961 amb 6 a 5 final pels igualadins que van sorprendre les estrelles portugueses, Perdigao i Livramento).
Com es pot comprobar el seu nom quedarà escrit per sempre en la història d'un club que estimava amb passió (era un dels fidels a les Comes). Van ser 15 temporades al primer equip, que van començar fent de valla (la manera com aleshores es definia als reserves). El seu primer partit , per cert, va ser en un altre moment històric. El primer derbi Mercantil-IHC, un 20 de Novembre del 1960. La temporada seguent va plorar per la injusticia del Campionat de Salt però va viure en primer persona el reconeixement d'una ciutat que va celebrar aquell segon lloc com el primer títol, si més no moral, de l'entitat. Amb tota l'escenografia que 18 anys després es va seguir per celebrar la primera lliga. Primer a Santa María i després a l'Ajuntament per acabar fent una salutació multitudinària al mig del Camp de futbol del Xipreret. Aquell any, al Torneig de la Corunya, la premsa internacional el describia com "el jugador més jove de l'equip, de complexió forta, molt ràpid i molt dur".
Aquell va ser el millor any per una generació que després va haver de lluitar contra moltes dificultats amb el sacrifici afegit de ser en moltes ocasions l'únic format totalment per jugadors de la mateixa ciutat. Riba, igual que els seus companys, es va convertir en un autèntic rei de promocions. En va arribar a jugar 7 (4 les va salvar i les altres 3 van portar al descens), va aconseguir dos cops l'ascens a la Divisió d'honor (la temporada 64-65 i la 71-72 ). Es va retirar una primera vegada al final de la temporada 73-74, però 4 mesos després el van anar a buscar perquè ajudés l'equip. I, com sempre, va donar el si. Al final d'aquella llliga va penjar els patins. Com a sènior`només. Perquè aquell mateix any va tornar a dir el si a l'equip que aleshores es coneixia com a Camp on es va retrobar amb jugadors veterans que havien jugat amb ell. Aquest SEMPRE SI,definia el Joan. Sempre tenia un si. I més si era un SI pel seu hoquei. I el més valuós. Era un SEMPRE SI, sempre amb un somriure.
Joan Riba, va ser un defensa que transmetia seguretat: "En general el nostre equip no inspirava respecte. Erem més aviat petitets, recordava al llibre IHC De l'Astòria a les Comes, del qual en va ser un dels més estrets assessors, "el Jaume Ferrer, el Soteras de la merceria, tots eren primets i jo tenia més presència i sempre s'acabaven posant amb mi". Joan Riba, un home gran que era a més, i això és més difícil de trobar, un gran home. Sempre deia que havia tingut la sort de jugar al costat de figures com Carlos Largo o Nico Mendez. En realitat la sort va ser compartida, perquè ell les va fer brillar encara més amb el seu treball. Joan, et trobarem a faltar.
[@more@]
