El PROINOSA Igualada prepara amb el màxim grau d’intensitat la final de diumenge a les Comes contra el Noia. Un partit que els de Joan Carles necessiten guanyar per mantenir les opcions d’accedir a la Final-Eight de la Lliga Europea d’aquest any. El partit té prou atractius per si sol (la trascendència, el fet de ser un derbi, la presència d’ex-igualadins, el referent de lúltim partit a les Comes amb victòria afortunada dels cavistes…) com per necessitar-ne cap més. Però la realitat és que en té un i de molt especial. Diumenge l’Igualada Hoquei Club dirà GRÂCIES a un jugador exepcional, un autèntic home de club (22 anys com a jugador), Sergi Montferri. A la mitja part del partit el club, els jugadors, la base, els aficionats li retran un merescut homenatge a un jugador que ja té garantida una presència en el club dels més destacats de la història.
P- Sergi, diumenge tornaràs a sortir a la pista de les Comes. HI penses?
MONTFERRI- Si que hi he pensat. Des de l’últim partit que hi vaig jugar ha passat temps… Bé. De fet si que hi estic a les Comes perquè estic entrenant un equip de la base… Ara, una cosa que t’implica com aquesta, t’emociona una miqueta. Són tants anys jugant en aquella pista, vivint tants moments… I si. Hi penses. No hi vols donar massa voltes per no enyorar-ho massa.
P- De fet tu no t’has desenganxat. Estas entrenant a la base.
MONTFERRI- Si, si. No m’he desenganxat. I segurament si no fes tantes coses ara a la feina i això, m’hi repensaria de tornar-hi.
P- I és que encara et quedava molt hoquei quan ho vas deixar. Aquell últim partit contra el Barça va ser espectacular.
MONTFERRI- Llàstima que es va acabar d’aquella manera. de fet els 3 partits que vam jugar contar ells ens mereixíem haver tingut un resultat millor i haver allargat l’eliminatòria. Però les coses van anar així. Van ser molt bons partits… però et queda la mala sensació de perdre’ls.
P- Sergi. Són 22 anys jugant. Quan mires enrere que hi veus?. Que et queda?
MONTFERRI- Tota una vida. Per mi ha estat una segona casa. Per no dir la primera. I és la major part de les hores les hi he passat allà. I allà m’he fet, tant a nivell esportiu com personal. He aprés a ser responsable, a estar implicat en el que faig. Aquelles 4 parets han estat per a mi com una escola de la vida.
P- I esportivament?. Quin record t’emportes?
MONTFERRI- Segurament aquells 5 anys en que vam arribar a 5 finals (1 Copa d’Europa, 2 lligues i 2 copes). Les vam acabar perdent però aquell equip va fer grans campanyes. I segurament la que més en dol és aquella Copa d’Europa de la Corunya. Teníem la Copa a tocar i se’ns va escapar. Aquesta seria la decepció més gran.
P- I és que si aquell dia no et lesiones al final del partit, ara tindríem 7 Copes d’Europa al club.
MONTFERRI- Si.si. Des de dins de la pista teníem una sensació molt bona. De fet des que vam entrar al vestidor… i abans quan anàvem en autobus, al sortir de l’hotel, veies les cares de la gent i notaves que seria nostra, per la mentalitat, per la il.lusió… I era nostra!. Ens tocava per la feina que vam fer aquell dia i que la portàvem fent abans. Quan, després de jugar com vam jugar, veus que s’escapa no pares de preguntar-te: Què ha passat?. En 4 minuts se’ns va escapar. Però crec que era nostra. I així queda per la història.
P- Has destacat més els gairebé títols que els títols propiament dits, com aquella supercopa d’Europa guanyada precisament a la Corunya.
MONTFERRI- I és que les sensacions bones que et queden són més els companys que els títols. I pel club ha passat molta gent i de tots tinc grans records.
P- "Montferri és un jugador extraordinàri. Molt tècnic, elegant, de gran presència física que mai ha buscat protagonismes i que sempre ha treballat per l’equip, molts cops fent la feina bruta". Estaries d’acord amb aquesta definició.
MONTFERRI- És que dins d’un equip l’important és l’equip. La lliga la gunaya un equip, no diuen que l’ha guanyada el Cabestany o el Sergi… Diuen 4 o 5 noms que són els que formen l’equip. I crec que estic dins d’aquests jugadors. Sempre m’ha importat la unitat de l’equip i el companyerisme. SI dins d’un equip hi ha unitat es poden fer grans coses. A l’Igualada ho hem demostrat. Després quan et fas gran et queda això. Els companys amb els que formaven un equip. La meva feina dins del grup sempre era aquesta. Buscar la unitat i que tothom se sentís integrat.
P- Com veus l’equip actual. Has parlat amb els teus ex-companys?
MONTFERRI- En alguns entrenaments tinc de company l’Edu. I em comenta cosetes. I també m’he trobat amb el Ton, el Lluis, el Marín… Aquest any és un equip diferent, renovat, que necessita un període de temps… Però ja tenen l’estructura muntada i només els falta temps. Aquesta temporada són capaços del millor i del pitjor. Els falta una mica d’equilibri. Els canvis necessiten també una mica de temps perquè cadascú sàpiga quina és la seva funció dins de l’equip.
P-Parlant de canvis tu en vas haver d’encapçalar un, el succesor del Dream Team. Tu vas arribar a jugar amb aquells mites. Tota una sort, no?
MONTFERRI- Si. I tant!. Adquiries experiència sense adonar-te’n. I després es va demostrar en aquells 5 anys que van venir.
P- L’homenatge coincideix expressament amb un partit entre els dos equips on has jugat, a més del teu Capellades natal. L’IHC i el Noia. Però no juguen precisament un amistós. Tots dos s’hi juguen molt. Els companys igual et demanen que et posis la samarreta i baixis a ajudar-los.
MONTFERRI- Je, je, je. La veritat és que els agareixo que ho hagin fet coincidir amb aquest partit. L’epoca que vaig estar a Sant Sadurní vaig aprendre molt i em va servir per tornar més fet a Igualada. Allà vaig tenir un gran entrenador del que en vaig aprendre molt, el Manolo Barceló. I, és clar, a banda de l’homenatge, ell han d’estar per la feina. És un partit molt important i s’ho juguen tot.
P- I si et diguessin de sortir encara estaries en forma?
MONTFERRI- Home. Crec que encara aguantaria una estoneta. Faig encara esport. El cos m’ho demana. I de fet quan veig a la canalleta entrenar o jugar encara em faig la pregunta. I si t’hi tornes a enganxar? Sovint em faig aquesta pregunta, perquè el que fan a la pista és, de fet, la meva vida.
