Només 7 quilòmetres 200 metres entre una i l’altra. Pràcticament enganxades. Però pel que fa al PROINOSA Igualada la distància és, i ha de ser, multiplicada per mil. Si més no, anímicament. Entre Blanes i Lloret hauria de bufar la tramuntana (adaptant aquella cançó dels Sopa). Vent d’ADN profundament català que s’hauria d’emportar el partit de Blanes que ja és història i deixar l’esperit net per afrontar el repte d’un Lloret d’alta volada. És clar que la tramuntana hauria de deixar alguna cosa, en forma de lliçó apresa dels errors que no s’han de repetir, però tant important com això és que els arlequinats no t’entabanin, que no es quedin amb massa cabories al cap. Una lliga és una missió de llarg recorregut i l’obligació d’un equip és seguir pedalant, tenint la vista fixada només en el pròxim objectiu. Ni després de guanyar dos partits seguits s’havia acabat d’arribar enlloc ni ara s’ha trencat res més que el desig d’obtenir 3 punts, d’altra banda molt necessaris, en una pista habitualment adversa.
És cert que a l’hora de recòrrer mentalment aquests 7.200 metres hom pot fer la lectura que si l’equip que tenia 7 punts t’ha pogut fer encaixar el marcador més ampli de la temporada, que no podrà fer el que en té 12 més. Això podria ser cert si l’esport fossin matemàtiques pures (tot i que aleshores podries utilitzar com a argument per rebatre-ho l’ajustadíssim 3 a 2 amb el qual els lloretencs han patit per superar al Vilafranca, víctima de l’IHC fa una setmana). És cert que el Lloret és un rival temible. I aquí hi haurà d’entrar en acció el factor pista. Altre cop l’ajut de l’afició serà essencial (com ja va passar contra el Shum). L’equip que entrena Ivan Tibau és un dels millors de la categoria i per poder-lo superar l’IHC haurà de jugar amb 6. De moment els arlequinats no han pogut amb la Selva quan han anat a visitar-la. Ara ho haurem d’intentar tots junts quan és ella la que passa per les Comes.
