SE’N VA “L’HOME QUE VA PORTAR ELS PATINS A IGUALADA”. ADEU DELFÍ TRESCENTS

Foto “IHC, de l’Astòria a Les Comes”

Delfí Trescents se n’ha anat igual com va viure. Sense voler fer soroll ni esperar reconeixements. No els va buscar quan va portar de Barcelona els primers patins a Igualada i va fer nèixer, amb aquella inocència que dona l’edat, un somni que porta 60 anys enamorant a la ciutat. No els va buscar quan va ser fundador del primer club que hi va haver a Igualada, el Club Patín. Aviat es va desenganxar de la competició i es va escapar de l’ambient opressiu del franquisme. Va anar a Paris. Amb el patins a la maleta. I allà va ser pioner del patinatge a la capital francesa. Tampoc per això va buscar protagonisme. S’acontentava a ensenar-te els retalls de diaris parisencs on s’hi recollia la bogeria dels patins pel carrer que es va desfermar a la ciutat de la llum.

En Delfí mai va penjar-se medalles. En tenia prou de calçar-se els patins. Cosa que va fer fins fa molt poc. Sempre predisposat a posar-se’ls. a la mínima que en tenia una excusa. Per acompanyar-te en una passejada pels carrers de Segur de Calafell, on es va instal.lar de tornada de Paris… Per fer carretera, una de les seves passions… O per col.laborar amb l’IHC, el club que no va fundar però que va ajudar a nèixer, en un vídeo promocional, que vist ara en perspectiva provoca una profunda nostalgia i una gran sensació d’agraiment.

Les gràcies infinites per haver tingut aquella pensada, l’any 1946. Aquell  “perque no ho porto a Igualada això?” quan mirava la gent patinant a la pista del Turó Park a la Diagonal de Barcelona. El Delfí tenia 20 anys i en feia 6 que havia sortit d’Igualada per anar a fer d’aprenent a la fàbrica de gavardines Tobias Fabregat. S’havia enganxat als patins gràcies als èxits de l’Espanyol entrenat per Juan Antonio Samaranch, que s’entrenava precisament a la pista del Turó.

I un dia “assegut a terra, repenjat sobre els dos braços amb les cames estirades i els patins posats” (com recull la història oficial del club: IHC, de l’Astòria a les Comes), va decidir ensenyar als amics d’Igualada aquella novetat. I aquí va nèixer tot. Les primeres patinades a la pista de ball del Cinema Modern (després Astòria) allà on després hi va haver la piscina del Casal, al Passeig Verdaguer. El primer partit entre aquell grup de joves, un 20 de Novembre del 1949. I immediatament el segon. I després el tercer… Amb aquell grup d’estudiants amb noms mítics com Rius, Roca, Segura, Palmés, Morist, Pla, Bertran, Castelltort, Llobet, Pons… i evidentment Delfí Trescents , que era el més gran i que es va convertir en el primer jugador federat d’Igualada. Després va arribar l’oferta del Centro Nacional (el nom cruel amb el qual  la dictadura va rebatejar l’Ateneu), el canvi de pista i el neixement, per l’oposició a jugar en una entitat en mans del feixisme, de l’Igualada HC el 4 de Maig del 1950. Com va explicar el mateix Delfí l’any 1976 aquell “cisme” no va perjudicar, “sino ben al contrari. Era un estímul pels jugadors de cada equip, que miraven de superar-se. De tots dos clubs van sortir una gran quantitat de jugadors . Dubto que amb un sol club això hagués estat possible. La rivalitat es va convertir en un motor… que va crear un hàbit d’hoquei a Igualada. Sense els dos equips segurament no s’hauria arribat on s’ha arribat. Probablement l’hoquei s’hagués mort, amb uns o amb els altres, però s’hagués mort”.

I no.  No es va morir. Encara és viu. I encara lluita per seguir existint, tot i les dificultats. En Delfí Trescents va ser el motor d’un somni, l’impulsor d’un sentiment, l’inventor d’una passió: la de l’hoquei, la de l’Igualada HC.

I com si la història vulgués donar-li l’opció que aleshores no va tenir,ara fa 2 anys Delfí Trescents va tenir l’oportunitat de posar-se, per fi, la samarreta de l’Igualada HC. Acompanyat del seu inseparable amic Josep Pons, en Delfí va participar de l’enregistrament d’un vídeo ( http://www.youtube.com/watch?v=lkrb6Ofho5U)  on el passat, la tradició, es fonia amb el futur, amb les noves generacions… I ho va fer vestit d’arlequinat com sempre havia desitjat. Els colors del “seu hoquei“. La samarreta de la “seva Igualada“. Gràcies Delfí.

Tweet