Foto D. Figueras
David Càceres va jugar dissabte a Riazor el seu darrer partit com a visitant. Hi va deixar el seu segell inconfusible amb una FD que va obrir la porta a l’empat i va tenir temps per prendre consciència dels darrers minuts com a jugador. “Tot va anar molt bé. Bon viatge, bon partit… va ser molt xulo, vam jugar molt bé… fotos pel record… serà més difícil dissabte però també serà més bonic”. El 88 igualadí va tenir temps d’acomiadar-se d’una pista on s’hi va deixar una copa d’Europa, la que hauria estat la seva quarta. Aquest dies de reconeiexements per la primera Copa d’Europa a Da Lus també hem de tenir un record per una derrota.
10 ANYS DE L’ENYORADA SETENA . LA FINAL DE RIAZOR
Ara fa 10 anys l’IHC post-Carda amb Albert Folguera a la banqueta va tornar a arribar a una final europea… com si res hagués canviat. Va eliminat en semifinals al Prato d’Oriol Bargalló (que després arribaria al club). A la final s’enfrontava a l’anfitrió, un Liceo que com dissabte va aconseguir omplir Riazor (fins i tot amb els seguidors radicals del Deportivo, els Riazor Blues) i que ja es veia com a guanyador. En canvi aquell IHC guerriller va plantar cara i de fet si no va guanyar aquella copa va ser per l’actuació arbitral que va permetre un excés de duresa en pista. De fet els igualadins guanyaven per 0 a 2 a falta de 5 minuts per acabar la final (amb gols de Guillen caçant una assistència màgica del mateix Càceres i del 88 igualadí amb una de les seves culleres des de mitja pista).
Aleshores es va produir la jugada clau del partit: la lesió de Montferri, inexpugnable en defensa, en una acció excessiva dels herculins. Aprofitant el desconcert per l’absència d’un home clau al darrera, pràcticament un porter en pista ajudant un excel.lent Llaverola, el Liceo va aconseguir empatar amb dos gols de Carlos Lopez. El mateix davanter argentí va aconseguir posar per davant els locals amb un gol il.legal (falta sobre Càceres i remat amb el cos tocant el terra). Cabestany va aparèixer per salvar l’equip amb un llençament sensacional de penal. Però als penals l’equip no va tenir sort: Torras va enviar el primer llençament al pal i en l’últim de la sèrie el també argentí salinas va marcar en un llençament defectuós el gol que valia una Champions i que deixava tota una generació sense la recompensa merescuda. Guillen, Càceres, Llaverola ja l’havien guanyat però per Cabestany, Montferri, Torras, Edu Fernàndez, Grassas, Andres, “Motta” era una oportunitat única de deixar el seu nom escrit a la copa gran del continent. Des d’aquí el nostre homenatge. De fet si voleu reviure aquella final la podeu trobar en aquest link: http://www.youtube.com/watch?v=XhHz__5ZWwE
SERGI MONTFERRI
Ooooooo és veritat. M’has posat la pell de gallina. Quins records, quins temps, quin ambient, quina il.lusió, …… I infinitat de coses i sentiments que et podria comentar. Una de les millors etapes que sens dubte he passat amb una gent increíble. Moltes gràcies, la veritat es que no hi pensava.
GUILLEM CABESTANY
Com passa el temps!!! I tant que ens la mereixiem. I jo fins que no me la tornin no penso parar encara que necessiti dues vides.
Per sort i el millor de tot es que les copes es guarden a les vitrines i els records i les amistats es guarden al cor. I si no fos aixi res tindria sentit. Gràcies per fer-me reviure un bon record per una estona.
EDU FERNÂNDEZ
Estic molt orgullós d’aquell equip! Grandíssims jugadors i molt bon treball al darrera! i quasi tots d’Igualada… Llàstima que tot acabes com va acabar… Perque hi hauria hagut equip per anys. Sens dubte el dia més trist per mi en una pista de hoquei!
