Fotos del llibre “IHC, de l’Astòria a les Comes”
El porter del MONBUS IHC, Elagi Deitg, debuta aquest dijous a la Copa Llatina. Serà a les 9 del vespre contra França. L’Elagi representa amb tots els seus companys de la plantilla actual, l’última baula d’un camí col.lectiu, d’un somni que han construït entre molts i per molts. Ells són alguns dels que van començar a caminar aquell 16 d’abril del 1989 amb aquella meravellosa primera lliga.
CARLES FOLGUERA (porter mític i Sant)
És fort pensar que d’això en fa 25 anys. És una mica com la sensació d’allò que aconsegueixes per primer cop. Et sembla impossible, ho lluites, ho guanyes i gairebé no t’ho creus i amb el temps li dones el valor que té.
JORDI LLORACH (el capità que va mantenir el club)
25 ! Passa el temps. Ben cert! Però aquell dia de les nostres vides no ens el podran prendre mai. l … per la majoria de nosaltres va ser el primer cop que podíem tocar el cel amb les puntetes dels nostres dits. Desprès, alguns hi van posar la mà sencera, el braç i tot el cos!! (Copes d’Europa, Mundials…) De totes maneres per als que, a més èrem igualadins va ser una sort afegida el poder veure la nostra ciutat amb un entusiasme poc habitual i conviure emocions tan fortes!! … o sigui… un regal de la vida… que perdura en el nostre viure encara que no hi pensis.
Ah! No hauria estat possible si no s’ haguessin conjuntat tots els astres!… o sigui… persones! Tots: junta, afició, seguidors, famílies, vosaltres i els vostres micros i bolígrafs, tècnics i tots els que desprès a la pista hi posàvem tot el que teníem!
JOAN CARLES (l’esperit d’aquell IHC)
Ara mateix tinc la pell de gallina.. Quins records tan acollonants! Som el que ens fa sentir la gent que ens estima. I aquell dia… Per cert ara tenim un equip humà dels bons. Amb aquests nanos on faci falta!
JORDI GUILLEN ( un futur Dream Team que començava a aparèixer a les alineacions)
Uffffff, ja 25??’?’
Telaaaaaaaaaa
La veritat és que vam ser un EQUIP dins i fora de la pista.
CLAUDI TIJERAS (Caràcter contagiós clau en els primers anys de l’èxit)
Records….Uffff!!! Moltíssims!!! Imaginat, un “nen” amb vint anys acabat d’arribar a la máxima categoría de l’Hoquei i a una ciutat com Igualada ón es viu tot d’una manera molt especial. Però sens dubte em quedo amb l’arribada a l’aeroport i la posterior celebració per la ciutat. Records que mai oblidaré!!!!
ROC MESTRES (el tècnic del miracle)
Tinc un gran record d’aquell dia com la majoria de tots els igualadins.
JAUME VIDAL (ADN arlequinat a la banqueta)
Bé, aquest matí el meu fill, m ha enviat un retall de premsa, amb foto inclosa de Riazor, Evidentment és un record inesborrable, per la meva dedicació esportiva significava arribar molt amunt. Jo era l’home de la casa, que ajudava al meu amic Roc, del que vaig aprendre molt. Començàvem una nova etapa esportiva. Per mi com a tècnic. Vaig decidir quedar-me a casa, entrenar nois il.lusionats i amb ganes de hoquei.
Després vaig dedicar la meva vida, a la meva família, continuant en el club de la meva vida. I veure créixer el meu fill, amb els colors històrics, .. i fins ara. Tot ho porto a dins com si fos avui! I des de la llunyania, il.lusionat amb els nois que porten avui la nostra camisa blaugrana … son joves i han de fer que els vells gaudim de l’hoquei. Ara som pobrets, però molt rics amb ganes, treball i il.lusió per tirar endavant, estic molt content per ells, i des d’aquí els dono les gràcies, i sobre tot als meus ex companys: Joan Pont, Ramon Peralta i Cesc Monclús, jo vaig ser el seu primer entrenador. Ple de orgull de veure que això camina. Amb ganes i força de treball venen els resultats. Visca l IHC!!!!!!
MANEL BURON (president que dibuixava els gols amb la veu)
Va ser del tot increïble. No ens ho acabàvem de creure. El partit va ser tan anivellat, el Dominicos hi anava tant, que no acabàvem de marcar diferències. I semblava que se’ns podia escapar. I ara 25 anys després sentim una mica de nostàlgia. Tot i que salvant distàncies, aquella joventut, la bona pinya… s’està repetint ara amb l’equip. No amb els mateixos resultats però estem lluitant per fer un camí nou.
D’aquell dia recordo que vam anar amb els aficionats amb l’autocar. I vam tornar amb el temps juts per fer les celebracions. Són dies que no oblidaràs mai (com alguns altres, com la primera copa d’Europa, o l’última). Són emocions molt fortes, que t’agafen a, a més, molt jove. I és que han passat 25 anys.
PERE BARTROLÍ (vicepresident “inventor” de l’IHC triomfant)
Gràcies per fer-me´n memòria doncs la veritat no ho recordava (els 25 anys vull dir).
Home… dir ara mateix el desbordament de sentiments que vaig experimentar seria impossible. Però ho podríem resumir en el fet de l’alegria que vaig sentir per veure premiat l’esforç de tanta gent, jugadors, aficionats, premsa, directiva i un etc que seria molt llarg.
JOAN PONT (el “cervell” que treballava el físic)
Ho recordo perfectament. Va ser un viatge A Corunya ple de il·lusió i esperança. També cal dir-ho de certa preocupació ja que tal com em va recordar en Josep Santacana “A Corunya no hem guanyat mai” (i n’érem conscients) Jo sense pensar massa li vaig “tranquil presi, jo A Corunya no hi he perdut mai…” (De fet era el primer cop que hi anava). No va respondre… De fet si, amb un lleuger somriure.
Finalment tot va anar bé… Títol, celebració, viatge de tornada, gent a l’aeroport, les recepcions a Santa Maria, l’Ajuntament i finalment a les Comes (impressionant), impossible d’oblidar…
CESC MONCLÚS (l’herència dels 25 anys)
És veritat. Com passa el temps. Jo feia dos anys que havia deixat l’IHC on jugava al sots-23 i estava jugant al Lleida llista. Estava estudiant 3r d’INEF i la veritat és que després de temporades anteriors difícils es va aconseguir un dels reptes més importants pel club que va donar un boom social a la ciutat molt important. Va ser molt maco poder veure l’alegria dels participants actius d’aquell fet històric i de tota la ciutat
SANTI CARDA (la llegenda esperava torn)
Jo no la vaig guanyar, però ja havia fitxat per l’IHC i vaig pensar a veure que passarà ara i … no va anar tan malament
ALBERT TARRIDA ( cita reservada amb la història)
Jo si que hi era!!!!! I només pensava que em perdia la festa perquè diumenge després d’arribar a l’aeroport me n’ anava directament al “cuartelillo”, la mili…
DAVID CÀCERES (“l’elegància” acabaria arribant)
Jo encara era un nen , i mai vaig pensar que podria jugar a un club tan gran , i guanyar alguna copa.
JAUME “OBRELLAUNES” CANET (l’equip de l’ascens)
Recordo que vàrem transmetre des de la ràdio, Anoia Ràdio, aquell partit. Amb el Lluis Juanpera. Molt emocionant, però segurament no tant com viure-ho dins de la pista.
PEP VALLS (vice incansable)
Jo em vaig passar la tarda després del partit del Liceo pintant la pancarta que es va posar el balcó de l’ajuntament. El text va ser el menys complicat: si, si, si senyor… Tot plegat molt emotiu.
JAUME CASES (la veu del títol)
Un record inesborrable, acompanyat de la nostàlgia del pas dels anys, per aquella gesta i pels valors (esperit d’equip, revolució tàctica del joc, sacrifici, gent de casa, etc ) amb els quals es va aconseguir, sent la llavor d’una dècada per l’hoquei igualadi i català, inoblidable.
JOSEP MARIA ESTEVE Stiff (la connexió Corunya-Igualada)
Si que soc gran!!!
El meu record és treballant a la ràdio amb nervis i il.lusió fins la nit molt tard i després baixar a la rambla per rebre els jugadors; concretament recordo al Joan Carles Com passen els anys i canvien les coses…
