Aquests són dies d’incerteses, de pors i de poques, molt poques, seguretats. Tenim la incertesa de si es reprendran les competicions ( i sobre tot, de la fòrmula que es podrà acabar aplicant). Realment, a hores d’ara, ningú te la informació suficient per saber amb seguretat quin futur ens espera. De moment a França acaben de donar per acabada la temporada (convertint en definitiva la classificació provisional de l’última jornada que es va arribar a disputar). Aquí, en canvi, l’associació de jugadors ha votat per acabar l’Ok Lliga a la pista, jugant, però no al mes de juliol ni tampoc a porta tancada, amb els pavellons buits. Els efectes d’aquesta incertesa es traslladen també a l’hoquei base. I al patinatge, on ja s’ha decidit suspendre, per exemple, el IV trofeu Ciutat d’Igualada que s’havia de disputar el 26 d’abril.
Incerteses. Moltes. I pors. Totes. Perquè el Covid-19 ha impactat durament també a l’hoquei patins, igual que ho ha fet a la resta de la societat. Especialment a Igualada. Aquests dies molts hem patit per pares de coordinadors i ex-jugadors del club, per familiars de delegats imprescindibles, per esposes d’ex-presidents històrics o d’ex-entrenadors triomfants, per mares de mites de banquetes rivals o d’antics seleccionadors… i fins i tot per jugadors, actuals o antics pioners d’equips de llegenda. Alguns d’aquests partits s’estant guanyant. Altres s’han acabat perdent per la immisericòrdia d’aquest virus inhumà. De tots ells en tenim la vivència molt endins. Hem estat amb ells. No hi posarem noms per respectar la intimitat de la batalla individual i particular de cadascun d’ells contra el virus. Algú hi sabrà veure històries conegudes en alguns d’aquests combats per la vida. Hem volgut i hem estat al seu costat, però sense molestar.
De nom només en direm un. Un en nom de tots. En Pepe. Pepe Martínez. Alguns potser no el coneixíeu. Era el pare d’un “rival”. Diuen que sense el contrari no existeixes. No hi ha competició. No hi ha partit. El necessites. Per això se l’ha de reivindicar i defensar tant com als teus.
I ell ho va ser. Un rival. Un rival respectuós. D’aquells que venien a les Comes a patir les “inclemències” d’aquella autèntica piconadora que era el Dream Team. Van ser unes quantes derrotes a la catedral igualadina. Però tot i això venia. Per acompanyar, com havia fet des que era petit, al seu fill Jordi, conegut en el món de l’hoquei amb el renom del germà, Tino. Tino Martínez.
Aleshores les samarretes eren diferents. Però, com l’hoquei sempre acaba demostrant, els anys poden acabar juntant colors ben diferents i convertint en companys als antics competidors (a ells o als seus fills). Al final tots portem una samarreta, la de l’hoquei. I tots ens hi reconeixem.
En Pepe era un bon home. Com tants pares de l’hoquei, sempre fent tot i més pel fill (entrenaments, desplaçaments, seleccions …). I després exactament igual pel net (porter també, com el pare, i cridat a marcar una época). Sempre amb un sonriure. Sempre atent i carinyòs. Era com nosaltres volem que sigui l’hoquei.
I aquí arribem a l’única gran certesa d’aquest moment i que ens dóna aquest petit esport nostre. Després de partits, rivalitats, títols… el que queda no és el palmarés. El que realment en queda de tot plegat és aquest “tercer temps” que és la vida, on tots els que van rodar amb patins (o van ajudar a d’altres a fer-ho) acaben patinant junts i portant la mateixa samarreta. Ell era de Vilafranca. Va venir a les Comes de visitant, amb el fill (i el net) de blaugrana. Però la seva pèrdua és de tots.
En homenatge a tots els que lluiten contra aquest maleït Covid-19. Descansi en pau.
