Era divendres. Feia poc que havia tancat amb èxit la segona edició del Campus que porta el seu nom i el de la ciutat que ha defensat sobre patins des que era tant menut com els nens que acabaven d’abraçar-se al pares per tornar a casa. Ton Baliu va buidar la seva guixeta, va sortir del vestidor local per últim cop (de moment), va mirar una estona la pista. La seva pista. I va sortir del pavelló. Va sortir de casa.
Era l’últim moment. Després de molts “últims moments” aquest era l’últim. El de veritat. L’adéu. Un adéu que en realitat no ho és. Per que la idea és tornar. Just després d’haver anat a veure mon i a conquerir Portugal i Europa.
El Ton ja és jugador blanc i blau del Porto (i ja espera amb il.lusió el seu debut contra el Barcelos, al Pavilhão Dragão Caixa) però deixar guixeta, pista i pavelló ha estat un dels moments més difícils que ha hagut d’afrontar… d’aquells que oprimeixen cor i et deixen sense paraules.
Per sort el Ton se’n va emportar els patins però hi va deixar el seu esperit. De fet el de tots els seus “amics”, aquells amb els que han organitzat un Campus perfecte i que, ells si, podran seguir anant a Les Comes a mantenir el repte que fins ara afrontaven junts… conduir l’IHC pel camí de la història. … I així fins a la tornada.
