25 ANYS ENTRE ELS GRANS

El primer equip del PROINOSA Igualada ha celebrat el seu 25è aniversari de presència ininterrompuda a la màxima competició estatal (aquest dimecres ha fet 25 anys de l’ascens a l’aleshores Divisió d’Honor) amb notícies excel.lents. L’evolució dels dos jugadors lesionats, Marc Navarro i Jordi Creus, és tan positiva que, en aquests moments, no es podria descartar que puguessin arribar a disposar d’algún minut en el partit d’aquest dissabte a les Comes contra el CP Alcodiam. Seria una manera magnífica d’afegir-se a l’homenatge que a la mitja part d’aquest partit l’IHC els farà als homes que van aconseguir l’ascens l’any 1984. Aquell èxit va fer possible tot el que ha vingut després, tots els títols que el club ha aconseguit en aquest últim quart de segle. La fita de 25 anys consecutius entre els millors és tant extarordinària que només la poden lluir equips fundadors de la Divisió d’Honor com el mateix Igualada HC, com el FC Barcelona o el Voltregà, que mai no han perdut la categoria o com altres grans com el Liceo o el Vic. Altres equips tant potents com Noia o Reus han perdut la categoria en una ocasió en aquests 25 anys.

L’ASCENS, PRIMERA PORTA DE L’ÈXIT

Era un 25 de març del 1984 i l’Igualada arribava a l’última jornada de la primera divisió amb la possibilitat de recuperar la categoria que s’havia perdut 12 temporades abans. Els igualadins només necessitaven un empat a la pista del ja descendit Cambrils, però corria el rumor que el Calafell, l’altre candidat a l’ascens, podria haver primat als jugadors cambrilencs. la pista va ser uan autèntica olla a pressió amb una nodrida representació d’aficionats del mateix Calafell.

Els de Josep Alonso es van avançar 0 a 2 amb gols de Jordi Llorach i de Ventura, però el partit es va complicar amb un gol de Villalba, en una jugada que l’àrbitre, Alfons Mestres, havia xiulat com a falta prèvia. A la segona part els locals van aconseguir empatar gràcies a un gol de gevellí i el partit va entrar en una fase de gran emoció i extrema duresa. La etnsió era altíssima fins que va arribar la jugada clau. A falta de 5 minuts i 34 segons la defensa del calafell va aturar una bola amb el peu dins de l’àrea i l’àrbitre, de manera encertada, va xiular penal. El capità Jordi Llorach, que era el llançador habitual de l’equip, va agafar la bola per tirar-lo però aleshores Jaume Obrellaunes Canet el va aturar "Deixa’ m, que el vull tirar jo". Canet va explicar després que va pensar "aquesta oportunitat no la vull perdre, haig de fer aquest gol". La seguretat en la veu i el posat decidit i concentrat no deixaven lloc al dubte. Canet estava a punt de portar l’Igualada a la Divisió d’honor. L’obrellaunes no va fallar i amb un tir ras va aconseguir el gol més important de la seva vida. El jugador va aixecar els braços i va estar un segons mirant al cel. L’Igualada, aleshores Gumà-Castellet, era campió.

Després van venir els incidents al final del partit (Poblet va quedar uns minuts inconscient sobre la pista, hi va haver molts crits, empentes i cops, molts cops,  a la porta del vestidor que ocupaven els arlequinats…) però l’ascens ja era una realitat, que després els jugadors van poder disfrutar a la ciutat on l’autocar els va passejar per la Rambla fent sonar insistentment el clàxon. Era el primer cop en molts anys que l’hoquei feia sortir la gent al carrer. En els anys següents amb l’arribada del Dream Team el carrer va ser de l’IHC.

L’equip que va fer possible aquell gran èxit el formaven homes com Josep Renau, Jordi Llorach, Jordi Poblet, Lluís Juanpere, Jaume Canet, Jaume Ventura, Josep Solà, Jaume Marimon, Lluis Esquerra, Salvador Esquerra, Marcel Pujol, Toni Jorba… amb l’entrenador Josep Alonso i el fisio Coco. A tots ells i en nom de les generacions que han gaudit dels beneficis de l’ascens que ells van aconseguir, aquest dissabte el club els donarà les gràcies.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *