ELOGI D’UNES LLÀGRIMES

imageFoto Oriol Sebrià

Les llàgrimes del Ton i el Met (i les de tants i tants d’altres) dissabte a les Comes són llàgrimes dures, emotives, difícils d’oblidar. El cop ha estat descomunal.

Però també són llàgrimes dolces. Molt dolces. Són un símbol inequívoc de compromís, d’unitat dins del vestidor, de comunió amb la grada, de sentir els colors… En époques com aquesta, de profesionalisme extrem i mal entès, la tristesa enorme, profunda, innegociable, sincera i incurable dels jugadors arlequinats a les Comes ens reconcilien amb una idea romàntica de l’esport, la de les persones i els sentiments de veritat. 

Els jugadors havien caigut derrotats. I se sentien derrotats. Però no només per ells. Especialment no només per ells. Sentien la derrota per tots els aficionats que van retornar ( i millorar)  la llegendària Força de les Comes (la sonoritat, potència, continuïtat i fins i tot coreografia de la grada va ser absolutament extraordinària). Fins al punt que aquesta va ser, en aquest aspecte, la millor nit de la història del club.  Mai les Comes havíen ressonat tant fort i tant harmònicament com dissabte. Aquesta va ser la primera gran victòria de la derrota.

També és una victòria inqüestionable la imatge que han donat club i ciutat davant de tot Europa. L’organització de la Final Four ha estat perfecta i la rebuda de la ciutat, càlida i generosa. L’Sporting de Portugal ha estat finalment el campió (ha derrotat el Reus als penals) però l’hoquei igualadí ha tornar a campionar. 

Però encara hi ha una altra victòria. Tant important com les dues anterior. La dels valors. Ton Baliu responsabilitzant-se de la falta que va provocarla FD (ell que ens ha portat on estem) … l’Elagi, Pla, Met, Dani, Jassel, Joanet, Teti, Nil, Àlex i Albert demanant perdó per no haver pogut guanyar … Tots ells tornant a sortir a pista (tot i estar realment tocats) per fer pinya amb els aficionats…  

Tot això no ho pot canviar una jugada aillada i amb molt poca fortuna. No pot acabar amb el somni. Només el pot endarrerir. Però el somni hi és. I s’aconseguirà.

Amb les mateixes decisions de sempre en dècimes de segon del Ton, amb la implicació de sempre del Met, amb les aturades de paret-mestra de l’Elagi, amb els slàloms del Sergi, amb la col.locació del Dani, el patí de Jassel, l’ADN-Comes del Joanet, la irreverència positiva del Teti,  la solidesa del Nil, la definició de l’Albert i l’esforç generòs de l’Àlex…  amb el treball d’un equip. Com dissabte. Un equip dins i fora. Un equip sempre. 

La Final Four 2015 més que una decepció és una oportunitat. Una gran oportunitat per l’IHC i per l’hoquei. D’aquestes llàgrimes n’han de sortir les pròximes, que per justicia, seran d’alegria.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *