MOI CERVERA: ELS NOIS SÓN UNS HEROIS!

Aquest 16 d’abril ha fet 30 anys de la primera lliga. Aquell triomf històric contra el Tojadermo, a Riazor, que va fer realitat el somni del primer títol de l’entitat i alhora l’inici de la “dècada prodigiosa” de domini de l’Igualada a l’hoquei europeu.

És en dies històrics com aquest en els quals els clubs demostren la seva força: recordant el passat i alhora focalitzant totes les forces en el futur. Un futur que marca el planter, l’hoquei base, i que aquestes últimes hores ha viscut un èxit formidable amb el tercer lloc dels alevins al campionat de Catalunya. Dels èxits dels Folguera, Joan Carles, Benito, Gimeno, Llorach, Tarrida, Gabaldon, Guillen i companyia… als dels Busquets, Carol, Balcells, Cervera, de la Fuente, Bravo i Llorens. Aquesta és la fórmula de la continuïtat.

Avui precisament l’home que ha fet possible l’últim dels èxits i que també va viure els del Dream Team ha reflexionat sobre el campionat de Catalunya disputat a Girona:

“Silenci, després de viure 48 hores de màxima intensitat, amb 5 partits d’hoquei d’alt nivell, el silenci es va apoderar de nosaltres… en un primer moment és un silenci inquietant, estrany, incòmode, que de mica en mica es va trencant a mida que anem retornant a la nostre rutina diària.

El camí ha estat llarg i gens fàcil, són set mesos de treball, una primera lliga de 8 partits, per poder accedir a una eliminatòria a doble partit, que t’obre les portes a una segona lliga de preferent on competeixes amb 7 equips mes, 14 partits més, per aconseguir dues places que et donen el passi a les finals de Catalunya. Entre mig, un parell de tornejos i algun que altre amistós… si ho sumem ens dona un total de 27 partits.

Això significa que des de setembre fins abril, els nostres jugadors competeixen constantment perseguint un seguit d’objectius que encadenats et donen el premi d’aquesta preuada final a 8 que s’ha celebrat aquest passat cap de setmana a Girona.

Plantar-se en aquestes finals, com ja us podeu imaginar, no es gens fàcil, però un cop ets aquí, per si no n’hem tingut prou, ens trobem immersos en una nova competició de 5 partits en 48 hores, 200 minuts de joc real, d’un nivell altíssim i una exigència màxima.

Són uns herois, per mi, tots els jugadors que participen en un d’aquests esdeveniments esportius, són uns autèntics herois !!!

Si parlem del torneig en si, destacaria el gran nivell que s’hi ha pogut veure, equips molt igualats, partits molt ajustats, però sobretot destacaria els porters… sense anar mes lluny el nostre, en Ferran només ha encaixat 9 gols en 5 partits, tot i jugar contra els grans equips de la categoria, estem parlant d’una mitja inferior a 2 gols per partit. Per altra banda, també destacaria que cada cop és mes evident, ja en aquestes categories, l’esperit competitiu: defenses molt ben treballades, i joc en molts casos molt especulatiu, que fan que l’espectacle que s’espera trobar en aquests esdeveniments sigui poc brillant, deixant la emoció del resultat com a únic al·licient.

Tot i això, també he de dir, que si que hem pogut gaudir de bons minuts en alguns partits, on alguns equips si que han intentat apostar per un joc mes alegre, equips com el Barça, el Reus i nosaltres mateixos, hem demostrat que potser som uns equips més imaginatius, amb ganes de fer un hoquei més obert i menys conservador.

A priori hi havia varis equips que partien com a favorits, el GEiEG sense cap mena de dubte el gran favorit, campió de Catalunya invicte de benjamins, i que continuava invicte aquest any, al final s’ha hagut de conformar amb una cinquena posició, i per altra banda el Voltregà, el Barça i Caldes eren els altres equips, que inicialment semblaven mes en forma per endur-se el campionat.

Finalment el Caldes ha estat qui s’ha emportat el títol, un equip molt treballat, sòlid, amb possiblement el millor porter de la categoria, i un plantejament de joc en molts casos molt especulatiu i conservador, que en conjunt penso que han fet que sigui un just campió. Per darrera, la gran sorpresa ha sigut el Reus, un equip format per una barreja de jugadors de primer i segon any, i que amb un hoquei molt alegre i desacomplexat, sabent patir en molts moments i també amb una mica de sort, han aconseguit posar-se a la final.

Pel que fa al nostre equip, crec que hem sigut també una de les sorpreses, ja que segurament ningú comptava amb nosaltres, tot i que ja vam donar un petit avís per Nadal, guanyant el torneig de Reis de Vic, on hi van participar alguns dels equips que eren aquest cap de setmana a Girona, i que part d’aquests jugadors, ja portaven 3 anys seguits (del la ma d’en Pirri),  disputant les finals de Catalunya.

I jo com entrenador, orgullós, molt orgullós dels meus jugadors, crec que en conjunt hem arribat a la competició en el nostre millor moment de forma, però a part crec que la clau per assolir aquesta tercera posició ha estat la il·lusió, i un gran esperit d’equip, de solidaritat, de sacrifici, i sense cap mena de dubte una gran barreja de talent, i no ens oblidem el grup de pares, avís, germans … que no es cansen ni un moment d’animar, i donar-los-hi suport en tot moment.

Contens, i satisfets de la feina feta, amb el regust que ens hem quedat a un pas de poder participar a les finals d’Espanya, (crec que la federació s’hauria de plantejar oferir un passi al tercer classificat, no es fàcil arribar a semis, i de pas seria un bon al·licient per la final de consolació), però amb moltes ganes de seguir treballant per assolir més èxits, tan a dins de la pista com a jugadors d’hoquei, com a fora sent persones de profit.

Moltes gràcies equip, moltes gràcies IHC per oferir-me el privilegi de viure aquests moments ….

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *